“Raimon, Al Tall, l’Ovidi eren el pa de cada dia”

*Entrevista de Francesc Viadel al cantant Feliu Ventura,  publicada a El País, edició valenciana del Quadern, 19 de març del 2009.

464179_10151360066020475_1513032893_o

La rambla de Santa Mònica és salobre i vent,  la més rambla de totes les de Barcelona.  Als peus de Colom un titellaire fa tocar una polonesa de Chopin a una granota de peluix, un diable desmanyotat badalla dalt d’un basquet buit de bresquilles, passegen les turistes fineses engolint-s’ho tot amb el seu esguard de gel i el gitanet romanès roba amb una esvaïda expressió d’alegria al seu rostre. A boqueta nit l’àmbit s’obre a les selves de la impudícia.  Les joves putes negres, bellíssimes i àgils com guepards, s’abraonen sobre una bandada de mariners russos o japonesos, esvalotats com gavines desorientades en alta mar. Als quioscos els diaris anuncien l’imminent fi de la raça humana sota la llum hospitalària dels tubs fluorescents… Feliu Ventura no és d’aquesta rambla. El metro l’ha dut fins allà com hauria pogut dur-lo a un costat de la plaça Damm o a dues passes del Covent Garden. Hem quedat allà per què ara tots dos som casualment hostatges d’aquesta ciutat. Tot plegat la seua rambla, a Xàtiva, la voreten plataners vells i exhaustes. La passegen records. “Vaig néixer el 1976. Prop d’on està la Font del Lleó, dos dies abans de la festa major… la família era del barri de les Barreres, entre el Raval i el centre. Veníem d’una família de llauradors i de mestres. Entre aquests darrers hi havia alguns poetes”, afirma mentre remena amb una certa tensió la cullereta dins d’un tallat aigualit. Xàtiva ara més que mai és una vista àrea de la seua pròpia ànima, un retrat fet amb el cor posat al Bellveret. També, i sobretot, la infantesa. Els anys d’estudi al Josep de Ribera, on el seu pare, l’historiador i cronista de la ciutat Agustí Ventura, fou director. El conservatori Luis Milán. Els llibres i la música: Raimon, Al Tall, l’Ovidi, Silvio Rodríguez o Víctor Jara. “Aquells cantants eren”, diu, “el pa de cada dia”. Ventura sempre diu que això de cantar li va caure com del cel. Anà ficant-s’hi no sap encara ben bé com. L’embolic començà en les cafeteries de la universitat fins que el 1993 actuà per primera vegada en un local de la UGT d’Ontinyent. Després vindrien Sueca, Algemesí… “La gent tenia ganes d’escoltar, em sorprenia”, assegura amb un punt d’ironia. Quasi al mateix temps estudiant a València ensopegà amb els d’Obrint Pas, amb altres companys de l’ambient.

La seua generació no ho tenia gens fàcil, potser pitjor i tot que els seus antecessors els quals havien lluitat esperonats per les ànsies del canvi total o bé entusiasmats en la construcció d’una societat que malauradament mai no ha acabat de ser. “En els vuitanta, noranta, el país, la cultura, va entrar en estat de coma. El 1993, a més, els feixistes varen assassinar Guillem Agulló. Tot plegat podríem haver acabat la por tancant-nos a casa, però, varem tirar endavant i ajudarem a que altra gent la superara també.”

D’aquell temps és el seu primer treball amb cara i ulls: L’única diferència, una casset enregistrada amb la col·laboració de Xavi Sarrià i Miquel Gironés. En una setmana s’exhauriren les cinc-centes còpies així que calgué repetir el tiratge. Les coses anaren rodant, tot i que no tenia cotxe per a anar als concerts, ni músics, ni nom. La discogràfica muntada pels d’Obrint Pas, 45 revolucions, li donaren una nova oportunitat. El 2000 enregistrà Estels de Tela. D’aquell moment recorda l’entrevista que li féu a la ràdio un Toni Mestre marginat i semiclandestí en la seua pròpia ciutat. (Breument rememorem el seu comiat al cementeri general de València. Uns quants amics, alguns polítics, pocs… un botorn insuportable).

El nou disc despertà les ganes de concert. Se’n feren tants que la discogràfica de Terrassa Propaganda pel Fet s’hi fixà seriosament. El resultat fou un nou disc: Barricades de Paper, el qual -segon el cantant- li va obrir portes a tot arreu. A Sant Cugat li féu de teloner a Lluís Llach. Allò possibilità que temps després repetira l’experiència al Musical del Cabanyal i, posteriorment, el 2005, l’enregistrament junt amb l’empordanès de Que no s’apague la llum, del concert que va fer al Gran Teatre de Xàtiva. Es tracta d’un CD redó. L’autora canta contra l’especulació envejosa, també l’esperança d’una cultura, la nostàlgia d’una ciutat que potser amb el pas dels anys va perdent a petits bocins, lentament.

A final de l’estiu de 2006 treia el seu darrer treball amb arranjaments del guitarrista Borja Penalba, Alfabets de futur. En realitat una confirmació rotunda de la seua vàlua com a cantant. Alacant per l’interior (dedicat al plorat Mestre), ‘Creix’, ‘D’acord, d’acord’del poema de Marc Granell ‘George Grosz’, ‘Tot el que arriba amb el vent’, són alguns dels temes d’aquest magnífic disc. Granell sona renovellat, com una bala de canó xiulant en el cel, com sonà renovellat i esplendorós el poema ‘Llibertat’ de Miquel Duran, una de les seues composicions més reeixides. Sens dubte, una de les virtuts més impressionants de Ventura és aquesta facilitat que té alhora de convertir uns mots en un cant insòlit, ple de matisos i de força. En un altre context potser el gaudiríem en tota la seua plenitud, el diumenge a la vesprada potser davant la televisió, estomacats al sofà. Però les circumstàncies fan que tinguem una cultura invisible que també és l’espectre lluminós d’un món somiat.

“La música no té el suport dels polítics. Si a la seua gestió li manquen llibres són criticats, però de la música poden prescindir-ne tranquil·lament. Tampoc no tenim tècnics ni professionals que se n’ocupen de promoure, circuits on actuar, sobretot uns mitjans de comunicació que ens rescabalen de la invisibilitat que patim. Després de tot la gent ha de conèixer per a poder, finalment, exercir el seu dret a escollir. Molts dels locals de València o Barcelona on es feien directes han desaparegut…”, es lamenta. La faena que ha escollit és dura, ingrata. “Avui”, enraona, “actues a un escenari important, enregistres un disc. Demà, però, et toca el bareto del barri. Les dificultats i els daltabaixos sembla que són els mateixos que fa trenta anys”. En aquestes condicions la professionalització és quasi un impossible tot i que mercat hi ha, sens dubte. “Són unes altres coses les que ens falten…”, assegura enutjat algú que sap que s’ha donat a conèixer a força de trepitjar locals, d’omplir-los. Ventura atrapa el públic. La seua veu  trenca per mil llocs, escapa del seu cos escanyolit, acarona i acoltella.

Caminem rambla amunt, en direcció cap a l’Eixample. Joves pakistanesos vigilen distrets l’entrada dels seus comerços de souvenirs atapeïts de gitanes i bous en miniatura per a coronar els cims dels televisors. Les botigues de roba per a adolescents anorèxiques perboquen els seus bums bums pam pams eixordadors al carrer i aquests, llavors, es barregen amb el soroll dels vehicles i amb la cridòria de la marea humana. El soroll ofega la nostra conversa. Parlem del país, dels límits i les possibilitats, d’una llengua també guanyada i perduda mot a mot. Ell creu, esperançat, amb el bon auguri del professor Ferran Suay, segons el qual el català sobreviurà, ens sobreviurà. Tot plegat potser ara és ja massa tard perquè muira així com si no res. La nit ens cau al damunt. Ens acomiadem. Entotsolat, camí de casa, pense aquella lletra: “Si vens sabràs / Perquè sent fred dins meu quan estic lluny/ he emmalaltit d’una lluna de coure sobre les teules brunes”… la melodia de colp em fa volar pel cel xativí. Teulades. Olor a pinassa cremada, ritual. Hivern que ja s’acaba.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Música en català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s