Josep Manel Esteve: “És possible la lírica i també la lluita”

Entrevista a Josep Manel Esteve. Publicada a El País, edició valenciana del Quadern, 7 de febrer del 2008

A l’estança laboratori dels anys de joventut de Josep Manel Esteve (Algemesí, 1968)  s’obria una estretíssima finestra a un celobert misteriós de llum pel qual guaitaven de vegades, de sorpresa, Dalí, Bréton o un qualsevol malson de la Fura dels Baus deconstruït a la manera de Jacques Derrida.  Aleshores formava part d’un estol de poetes atrapats en l’espai insòlit que s’obria entre els temps de publicació de les antologies Carn Fresca (1974) i Brossa Nova (1981).  En aquell indret reduït ubicat al damunt d’una botiga de vestesifils màgics, poc abans inclús de conéixer Joan Navarro i Marc Granell, infantà amb uns quants amics la revista de retalls literaris L’Horabaixa (1986), una publicació modesta, però ambiciosa, en un moment en què, fóra per joventut o per atordiment polític, hom podia tenir encara una certa fe en els mots com a armes definitives de transformació social. A l’entorn d’aquells papers es generà tota una expectativa. L’Horabaixa era bastant més que una revista i s’articulava com un col·lectiu contestatari, de marges i empreses impossibles, que tingué la sort de durar uns quants anys.

En 1990 publicava el seu primer llibre Dos fotogrames a blanc i negre guardonat amb el I Premi Solstici de Poesia Jove de Manises. Tres anys després apareixia Tangent dels cossos, premiat amb el XII Premi 25 d’abril de Benissa. Després vindrien els llibres Contraindicacions (1995), guanyador del XI Premi Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi, Inventari d’Exilis (1998) i Travessera (2006). Cal no oblidar la seua inclusió en 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (Proa, 2001) un fet que posa en relleu la importància d’aquest autor.

El seu darrer poemari, premiat el 2006 amb el Josep Maria Ribelles Vila de Puçol, L’entretemps perdut (Brosquil, 2007), confirma sense cap dubte una sòlida trajectòria, silenciosa també, discreta, coherent. Un dels autors i crítics més rellevants del país, Manel Rodríguez-Castelló, el qualificava fa poc des de la revista Saó com a un poeta imprescindible.  La seua poesia és la de l’individu al límit, amenaçat pels grans cataclismes, atrapat en el cercle del temps.

Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València, Esteve no ha tingut més remei que passar els darrers vuit anys a les Balears exercint com a professor de català. Han estat vuit llarguíssims anys, iniciàtics, sovint de solitud, però, també marcats pel geni creatiu.  “Durant els meu pas per Mallorca i Eivissa no he tingut massa relació literària amb ningú, llevat dels poetes Angel Terrón, que vaig conéixer a Mallorca, de Jean Serra i de l’editor de Can Sifre, Toni Cardona”, comenta. “A Eivissa he sentit la minorització de la nostra llengua en un ambient més cosmopolita i val a dir que això malgrat el respecte i reconeixement de la cultura catalana, ben al contrari del que passa a la ciutat de València, on alguns te contesten en valencià des d’una certa incomoditat o sentiment de culpa. Arribes a tenir la percepció d’una llengua que està a punt de desaparéixer del tot”.

Esteve assegura haver estat influenciat pels autors dels setanta, una generació d’una importància cabdal en l’àmbit de la nostra literatura contemporània. “M’ha influenciat molt Joan Navarro i en concret els seus llibres Bardissa de foc i el darrer, Magrana, però també m’he sentit molt atret per autors com Tristan Tzara, Josep Vicent Foix, Pere Gimferrer, Marc Granell i el seu Exercici per a una veu o l’eivissenc Jean Serra”, explica paussadament.  Escriure és per ell, a èpoques, una necessitat. “Molt possiblement un es redimeix a través de la seua obra, troba sentit a l’existència, escrivint però també llegint els altres”, afirma.

Poesia hermètica, densa, punyent, on la mort o el temps esdevenen protagonistes inevitables com ara en el llibre Contraindicacions. D’aquest, publicat quan Esteve tenia tan sols 27 anys,  Manel Rodríguez-Castelló ha escrit: “Estrafent l’estructura i el vocabulari d’un prospecte farmacològic, Esteve ens introduïa en l’atmosfera angoixant d’un hospital i ens feia atònits espectadors de la sordidesa personal i col·lectiva, l’ambient irrespirable de la societat postindustrial, dita paradoxalment de la comunicació”. L’autor s’identifica plenament amb aquesta descripció i afegeix: “Tracte  la mort com a símbol potser de la incomunicació del món actual, de la pèrdua de certs valors. De la mateixa manera m’interessa la figura del temps, però no en el sentit elegíac, allò ja consabut de que qualsevol temps passat fou millor, no”.  Precisament, en el seu darrer llibre, ens apunta una presència “del present en un sentit positiu, optimista a l’haver descobert en ell les petites coses que donen sentit a la vida”. “En L’entretemps perdut, i amb relació als meus altres llibres, la meua percepció sobre el món no és tant angoixant, fins al punt que em puc permetre mirar el problema del canvi climàtic des d’una certa curiositat, sense temor.”, confessa.

L’entretemps perdut no és, però, un poemari escrit per a la contemplació reposada o el plaer del lector saberut. El record per la infantesa perduda, la rutinària delimitació del temps establerta des de la dictadura del anuncis publicitaris, els desastres, la crítica contra els cercles intel·lectuals tancats, l’esquerra acomodaticia o contra el creixement urbanístic són temes també ben presents. Al capdavall, Esteve no és de cap manera un poeta de l’acadèmia, ni encara menys un individu insensible o indiferent al seu temps. “Intente que el camí arriscat formal, el possible hermetisme poètic no estiga absent d’un missatge des del punt de vista social, el tema de la revolució pendent no és un invent de Troski”, assegura amb una certa ironia de reservat enfant terrible. “És possible” escriu, “la lírica i també la lluita: una desobediència civil constant, el sabotatge a la infàmia en gargots comercials. Un petit recordatori de la passió de Troski quan repensà la revolució permament”.

Ara, avui, des de València estant, Esteve s’abandona al principi d’incertesa, ben cofoi amb les noves descobertes de la física o amb l’emoció pels mots que ens han de rescabalar de tots els desastres.   

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Josep Manel Esteve: “És possible la lírica i també la lluita”

  1. Retroenllaç: Manel Alonso diu Èxode salnitrós de Francesc Viadel | Francesc Viadel Bloc

  2. Retroenllaç: Una vesprada amb Ovidi Montllor | Francesc Viadel Bloc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s