Martí Domínguez: “Ens calen molts voltaires, capaços de divertir i de provocar flamarades”

Entrevista de F. Viadel a l’escriptor Martí Domínguez. Publicada a El País, edició valenciana del Quadern, 18 gener de 2007.

 

L'escriptor Martí Domínguez. Foto, Miguel Lorenzo.

L’escriptor Martí Domínguez. Foto, Miguel Lorenzo.

 

És al cap al tard hivernal quan el Jardí Botànic de València mostra alguns dels seus secrets més bells embolcallats dins de sons i d’aromes que estaborneixen l’estúpid, apressat home urbà. Mig amagat entre les primeres penombres, el jardí universitari sembla dormir dolçament, imponent, ben bé com un gegant bonhomiós i protector al qual haja vençut el cansament, els anys. Un gegant que descansa a quatre passes de la vella ciutat, enmig d’un barri de carrers rectes, gairebé infinits, on sovintegen les botigues abandonades pel dissenyador d’última onada, el forn tradicional, el bar gairebé clandestí amb el frontis de vidre empastifat amb els gargots de la clòtxina o del croissant…,  on els dies sempre resulten eixordadors, d’una quotidianeïtat emocionada.

Martí Domínguez (Madrid, 1966) passa bona part del seu temps útil, perdut -o trobat, si voleu- dins d’aquesta mena de selva ensinistrada que és aproximadament el Botànic. Des d’aquest racó exhuberant és des d’on dirigeix, a compte de la Universitat de València, una de les revistes de divulgació científica amb més renom, Mètode, i des d’on potser també ressuscita, a força d’imaginar, l’aventura humana d’alguns dels més grans personatges de la nostra civilització. Se’l veu molt bé en aquest espai i ell mateix ho celebra sense contenir-se: “És un dels pocs llocs de la ciutat on es combinen dos mons, el de la cultura i el de la natura… Una estranya conjunció. M’agrada aquest lloc, aquest jardí profundament cartesià, perfectament il·lustrat, nascut amb la vocació de difondre la ciència en la societat i que, sens dubte, és també un dels més bells de tota Europa. He tingut la sort de poder refugiar-me ací”. Martí conversa animadament, sembla engrescat i, de motius, no li’n falten. A penes fa uns dies que amb El retorn de Voltaire s’ha fet mereixedor d’un dels premis més cobejats de la literatura en català, concretament el Josep Pla.  El reconeixement consolida una trajectòria literària impecable que té un dels seus moments més importants en 1997 quan obté l’Andrómina dels Octubre per la novel·la, Les confidències del comte Buffon (Tres i Quatre), novel·la que un any després va obtenir també el Premi de la Crítica atorgat per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, així com el prestigiós Joan Crexells.  En 1999, amb El secret de Goethe (Edicions 62), va guanyar el Prudenci Bertrana dels premis literaris de Girona.

L’assaig també ha temptat aquest també reconegut columnista llegit a El País, La Vanguardia, L’Avui, El Temps, Saó o L’Espill, només per esmentar alguns mitjans. Fet i fet, d’aquesta relació promíscua entre el pensament i la divulgació científicocultural sorgiran dos títols interessants: Bestiari (Tres i Quatre) i Peiximinuti (Tres i Quatre).

Ara xarrem als peus d’un xiprer dels pantans, entre palmeres petites, plantes aquàtiques i arbustos que de vegades semblen voler escalar, com fardatxos maldestres, una petita murada de pedres d’un color grissenc, trist. Martí em fa saber que, a pesar de la seua llangorosa aparença, el xiprer no s’assecat, ben bé és com si dormira. També em comenta, sense deixar de somriure diabòlicament, que en aquell mateix indret solen reunir-se els pits-rojos i les senyoretes, entre d’altres espècies d’ocells…

Coberta de l'edició en castellà.

Coberta de l’edició en castellà

“Els anys setanta i els vuitanta”, enraona, “foren d’una gran il·lusió, els de la creació d’una nova societat civil, el moment d’una majoria que aspirava a canviar les coses… dels noranta en endavant, però, hi hagut una pèrdua dramàtica d’aquesta il·lusió. S’ha imposat ja no l’escepticisme, sinó més aviat el cinisme. Es respira massa sovint un ambient carregat de demagògia, de despotisme…”. La ciutat, però, els seus dirigents grogosos, intrascendents, malgrat tornen a inventar el passat, idealitzen un cert passat, fabriquen una memòria narcòtica amb la voluntat tal vegada d’amagar el provincianisme avorrit i mediocre que ens sotmet. És així que podem fins i tot gaudir d’una amable Il·lustració autòctona que els fets, no obstant això, desmenteixen rotundament. Insistisc a parlar del fet. “Hi ha una percepció errònia d’aquell món del XVIII valencià. Hi havia certament una gent, una nòmina d’instruïts, Pérez Baier, Cavanilles, Mayans…, homes de cultura que no estaven, però, carregats del desig de canvi social, separats del poble per una barrera infranquejable. La Il·lustració francesa, enciclopedista, la qual apel·le, sí que sentia la necessitat de canviar la societat, els seus homes tenien la voluntat de difondre els seus coneixements alhora que creien que la saviesa canviaria el món. Hi havia al darrere una concepció política. Fixa’t: el botànic Cavanilles hi visqué dotze anys a París. Els seus amics li diuen que ho aprofitara i que anara als salons, que s’hi relacionara, però ell tenia por a aquells contactes malèfics. Durant tota la seua estada parisenca només s’hi trobà una vegada amb D’Alembert i cap amb Diderot!. Aquells representaven el canvi”, relata amb un deseiximent i una emoció envejable. Tot seguit adverteix que la situació valenciana és molt semblant encara a aquella època. “València”, diu, “s’hi resisteix als canvis i quan hi accedeix és sovint perqué no té altre remei… com deia Montesquieu, deu ser que el clima fa el caràcter dels homes?”, ironitza. La passejada continua. Gairebé caminem a les fosques fins arribar al seu racó preferit del Botànic: el jardí conventual, recollit, solitari, voretat per alguns arbres bellíssims, una mena de gingoler tropical, llorers… Som al roglet on s’agrupen les plantes medicinals: farigola, espígol, absenta, acant, ruda… M’informa que, d’aquesta darrera, els pastors del Maestrat en feien –o fan encara, qui ho sap- creuetes per a espantar el mal d’ull de les bruixes. També que es tracta d’una planta abortiva.

Per fi parlem de Voltaire. D’un Voltaire que amb vuitanta-quatre anys decideix abandonar el seu exili a Ferney, als Alps, i tornar a París, la seua ciutat natal. “Ha passat per ordre del Rei trenta anys a l’exili”, comenta Domínguez referint-se ara a l’argument de la seua darrera novel·la, “trenta anys en meitat d’unes muntanyes feréstegues, plenes de llops, enmig d’una societat molt dura i ara torna a París per tal d’estar present a l’estrena de la seua darrera obra de teatre: Irène. Es troba una societat, una ciutat canviada, també una ciutat que l’aclama… És tan gran la gentada que va a rebre’l que la carrossa no pot avançar pels carrers… Visca Voltaire! Visca l’home que ens ha ensenyat a pensar!, victoregen. Els ministres de Lluís XVI, però sobretot l’església, no poden permetre aquell èxit i comencen a esbrinar si algú li ha retirat l’exili, a encalçar-lo, es plantegen si cal empressonar-lo… Bé, llavors cau malalt i aleshores el seu problema és saber si permetran que se’l soterre. La qüestió avui ens pot semblar no massa important però en la mentalitat del divuit era una cosa brutal. És la seua darrera batalla, tractar de convéncer els seus perseguidors que no cal ser tan salvatges, que cal arribar sempre a una entesa. Sap, a més, que s’ho juga tot, la seua trajectòria personal…”. L’autor insisteix, recalca, la valentia personal del filòsof francès. “M’interessa”, afirma, “plasmar la lluita del lliurepensador contra la persecució, resaltar la misèria dels homes, la seua actitud davant d’un home major, però també d’una glòria immortal com és Voltaire”. En aquest punt els paral·lismes són inevitables. Voltaire i Fuster. L’escriptor reconeix la coincidència: “Fuster, el volterià de Sueca, va escriure un article a La Vanguardia en el qual reclamava un Voltaire ianqui, un de musulmà, un de marxista, un Voltaire per a cadascuna de les parcel·les del fanatisme. D’alguna manera, Fuster, perseguit també, ha estat el Voltaire de la cultura catalana. Valent com el francès i disposat també a arriscar-ho tot, o molt”.  Tot plegat, l’escriptor assegura que, en un món, en una societat com la nostra, cal fer el Voltaire. “Anem cap un desastre no se sap ben bé de quina mena, mentre el poder polític no té cap interés per la cultura, ha afavorit la configuració d’una societat abocada a la intranscendència, vulgar. Cal d’una vegada que la gent s’eduque, sense dogmes”. És una tasca difícil en un context que aboca els escriptors de casa nostra -segons Domínguez- a un doble exili: el del lliurepensador i el de l’idioma. “És lamentable”, es queixa, “que la democràcia s’haja sumit en el desencís. Després, amb la dreta, la vida cultural ha quedat congelada, en un estat de latència, car no s’han atrevit tampoc a matar-la. En qualsevol cas, hi ha un ambient de decepció i, per tant, ens calen molts Voltaire capaços de divertir, però també de provocar grans flamerades. Hem de ser utòpics, idealistes, evitar caure en el pragmatisme, en l’actitud insolidària”.

“Segur que Voltaire”, explica Domínguez, “no hauria callat i si, haguera viscut el nostre temps, hauria escrit contes sobre l’especulació urbanística, el canvi climàtic, la corrupció política… És molt dramàtic tot el que passa ara al nostre país, pensa només amb la destrucció del territori…”.  La nit es tanca definitivament. Fa fred i hi ha boira. A l’aire es respira una forta flaire, atordidora, dolçassa. “És l’olor del ginkgo…”, m’assegura amablement l’escriptor, cofoi, mentre el seu cos s’esmuny en un tres i no res dins de l’abric.

Martí Domínguez en una foto recent del diari ARA.

Martí Domínguez en una foto recent del diari ARA.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s