De València a Blavència

 No mos fareu catalans era el lema d’una campanya del Grup d’Acció Valencianista que va omplir de pegatines, faroles, caixers, cabines de telèfon, així com altres racons del nostre país. Publicacions de la Universitat de València ha reeditat recentment No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, un llibre que, junt amb el documental sobre la transició valenciana Del roig al blau, ens ofereix una visió detallada de la realitat que es viu a València.

            Tres anys després de la seua primera publicació, i amb els continguts ampliats i actualitzats, el periodista Francesc Viadel ens proposa fer un recorregut històric pel pols mantingut entre dues maneres diferents d’entendre el país. Es tracta, en definitiva, d’un repàs per la llarga vida del blaverisme, una biografia esguitada de violència què llueix en les seues vestimentes diversos atemptats frustrats contra Joan Fuster o la persecució al filòleg Sanchis Guarner.

Repassant la història més recent, hom pot arribar a pensar que el blaverisme s’ha engolit gairebé per complet el País Valencià. Hom pot llegir el teu No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme sense acabar tenint una visió pessimista de la realitat que ens envolta? El blaverisme té data de caducitat?

Els prejudicis del blaverisme han contaminat bona part de la societat valenciana. Aquest ha actuat com un autèntic ariet del pensament nacionalista espanyol. A més, i per dir-ho a la manera del sociòleg francès Pierre Bourdieu, la dreta del país ha trobat en aquest anticatalanisme autòcton un instrument indispensable alhora d’assegurar-se el monopoli de la manipulació legítima del discurs i de l’acció política. En un país on el PP té tant de poder, on s’ha instaurat un quasi-règim polític, aquesta utilització d’una ideologia reaccionària per definició resulta molt inquietant. Cal no oblidar l’expressió violenta del blaverisme. La falta de tradició democràtica, la incultura i la desinformació d’amplis sectors de la societat valenciana han propiciat aquesta preeminència. El blaverisme s’acabarà no només quan la dreta decideixi jugar d’acord amb les regles de la democràcia i agafar un llibre sinó quan en d’amplis sectors socials pese més la cultura que la propaganda.

Al llibre fas referència a la campanya contra l’emissió de TV3 al País Valencià, una jugada electoral que va servir perquè el PP recollira el vot anticatalanista en les eleccions de 2007. Malgrat comptar amb la complicitat del Tribunal Superior de Justícia, el Parlament europeu s’ha mantingut al marge de la qüestió… Què en penses?

La jugada contra TV3 al País Valencià és inacceptable des d’un punt de vista democràtic. En un temps en el qual podem veure des d’Alzira estant totes les televisions del món no té cap sentit. TV3 té una audiència molt petita al país i a més la veu gent amb un perfil molt allunyat del votant del PP. És evident que del que es tracta és de fer demagògia política i excitar l’anticatalanisme per atrapar uns quants vots a costa de la llibertat d’expressió i de la lliure circulació d’informació. Una actuació pròpia d’un règim dicatorial o integrista. Dubte que hi haja cap antecedent a Europa. Però clar a Europa tampoc es persegueix l’obra d’escriptors o s’encalça a actors per fer sàtires del govern. El vicepresident Rambla va arribar a qualificar els valencians que veien TV3 de pertorbats. És molt greu. 

 Ja s’han recollit gairebé 500.000 signatures en favor de la llibertat d’expressió i de les emissions de TV3. De quina manera s’entén que plataformes com aquesta aglutinen tot el nacionalisme i els mateixos partits polítics no es posen d’acord per a anar junts de cara a unes futures eleccions?

            Crec que són qüestions diferents. TV3 no és ni una televisió ni una causa dels “nacionalistes”, ni l’anticatalanisme no és un problema només per a les expectatives electorals d’aquests. El blaverisme és un problema per a la democràcia. Jo tinc dret a veure qualsevol televisió siga quina siga la meua ideologia, o aprendre en l’escola la meua llengua i la meua història amb la garantia, a més, que ho faig des d’una perspectiva de la ciència. Tinc dret a expressar allò que pense sense patir per ser estigmatitzat, estrangeritzat i, per tant, sotmès a l’aïllament social. És el que fa el PP a València, Cotino, Rus, Camps, Barberà… si vostè defensa determinades qüestions vostè és un català, un traïdor, i ha d’anar-se’n.  Canal 9 i els dirigents del PP no han tingut cap problema en lligar mobilitzacions com la que hi va haver contra la corrupció o en defensa del barri del Cabanyal a una obscura conspiració del catalanisme. 

 En aquesta edició, has introduït un epíleg que és converteix a la vegada en una mena de decàleg d’agressions a seus de partits nacionalistes. És evident que aquests actes no són denunciats als mitjans de comunicació, que silencien part de la realitat valenciana. Canviaria alguna cosa el fet que la gent coneguera els fets de què parles?

Nacionalistes o d’esquerres. Les seus d’Esquerra Unida i les socialistes també han patits les agressions. Els fets no es coneixeran fins que les televisions de Madrid en parlen abastament. Fa més de trenta anys que hi ha bombes i que hi ha apallissaments.

 També fas referència a l’anticatalanisme illenc, més conegut com a gonellisme, que va  amenaçar fa només uns anys l’escriptor Sebastià Alzamora i que continua donant guerra, així com les mateixes motivacions, potser més diluïdes, a Aragó. Aquests cassos es poden comparar amb el valencià? Tots tres casos, han quallat en la societat de la mateixa manera?

El blaverisme s’ha exportat com  a model anticatalanista d’èxit a la Franja i a les Balears.  Però les relacions entre els uns i els altres, sobretot en el cas de les Balears, han existit sempre i han compartit argumentari. El secessionisme illenc també nega la catalanitat de la llengua o combat la normalització lingüística. Mantenen vincles amb l’extremadreta o practiquen la xenofòbia sense complexes. Han tingut evolucions distintes. La dreta balear en va fer un ús discret de l’anticatalanisme perquè no li convenia atiar-lo. Al País Valencià, en canvi, tant l’UCD com AP l’usaren per a atacar els socialistes fins al punt que engendraren Unió Valenciana, un competidor electoral atemoridor. 

 Davant aquestes postures amenaçants i radicals, penses que Catalunya s’ha de mantenir al marge o, pel contrari, hauria de tindre un paper més actiu?

Certament Catalunya actua amb indiferència davant del fenomen de l’anticatalanisme no tan sols valencià, per descomptat, sinó espanyol que vist des de Barcelona pot semblar la mateixa cosa, sense gaires matisos. Suposo que la relativa feblesa del PP o d’altres partits que defensen l’anticatalanisme propicia aquesta passivitat. Davant d’alguns temes, però, crec que les institucions i la societat civil hauria de ser inflexible. 

 Creus que a Catalunya o a les Illes es té una visió aproximada de la realitat valenciana?

No. El desconeixement és mutu i notori. Ens relacionem bàsicament a través del marc estatal que sempre és incomplert i interessat. A més, la distància s’ha acrescut els darrers anys, hi ha símptomes molt importants. No acabem de quallar un mercat de llengua, no funcionen les relacions institucionals.  

Potser els polítics tenen massa clara aquella crida de “sense València no hi ha independència”?

El debat sobre la independència no és un tema del meu llibre. Diria que des de posicions del nacionalisme espanyol s’ha temut i es tem per un decantament del País Valencià cap a posicions polítiques, culturals i lingüístiques pròximes a Catalunya. És una qüestió d’equilibris.

“El sol fet que un personatge com Lizondo, sense preparació de cap mena i amb un discurs tan pobre, arribara tan lluny, posa de relleu quina era la cultura política dels valencians” -hi podem llegir. Quin paper juga la passivitat dels valencians, a què et refereixes al llibre com a societat “meninfot”?

A València Lizondo, però a Catalunya Anglada, i a Andalusia Gil… no cal oblidar que la cultura política dels valencians ha estat compartida amb la de la resta d’espanyols. La mentalitat reaccionària està present a tot arreu, la diferència és el grau de representació i legitimitat que té segons el lloc. Lizondo és singular, forma part d’un context, el valencià. És el nostre reaccionari més xaró al costat d’altres més modulats en les formes com Camps o Cotino. És un personatge excessiu que connectà amb els seus prejudicis i ideologia tardofranquista amb una societat desorientada, desinformada i aterrida pels canvis democràtics.

 Fuster ho va dir alt i clar: “la senyera amb el blau és la propia de la ciutat de València, i prou”.

Entrevista d’Agnès Vidal i Vicedo publicada al número de la revista Lletres d’abril-maig del 2010.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme., Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s